Es tracta d’un flabiol ideat i dissenyat per Galdric Santana a través de la Universitat Politècnica de Catalunya, amb l’objectiu de satisfer les necessitats d’un projecte d’innovació pedagògica dut a terme per encàrrec de l'associació cultural i educativa "la Riscla", encapçalada per Ferran Miquel i Busqué des de l'any 2007.

Aquest flabiol s’ha dissenyat tenint com a premissa principal la funcionalitat del seu ús en les aules, per a estudiants amb la fisiologia dimensional reduïda pròpia de les edats compreses entre els 9 i 12 anys, i sense cap coneixement previ en l’àmbit de la utilització d’instruments de bisell. El seu resultat manté però les característiques morfològiques i organològiques que defineixen el flabiol.

El flabiol s’ha dissenyat mitjançant sistemes de producció avançada, directament en simulació virtual (modelat tridimensional), i amb un predimensionat acústic, segons un sistema de càlcul propi del seu autor.

L'instrument és un flabiol de cap pla (amb un angle lleuger en la forma dels flabiols del Montseny), en dues peces (cap i cama). El diapasó o freqüència base per a definir la seva tonalitat, ha estat el La3 definit per 440Hz, ja que es tracta de la freqüència de referència de la resta d’instruments que s’usen a les aules de primària. Aquest diapasó es resol amb exactitud quan les dues peces es troben completament acoblades, per tal d’aconseguir la uniformitat sense cap esforç, quan es toca el flabiol amb el conjunt de tots els alumnes d’una classe (una ma tapant els 5 primers forats dóna un La4 de 880Hz).

S’ha reduït encara més que en la versió anterior f01-2009 la dimensió dels diàmetres dels forats, amb l’objectiu de facilitar el seu cobriment per part de les mans infantils, a les que principalment va adreçat aquest flabiol.

La tessitura i digitació de l’instrument correspon a la usada en el present, i que podem considerar de caràcter acadèmic, resolent les notes naturals i cromàtiques pròpies del flabiol sense claus, des del Fa(4) al Fa#(6) veure tabulatura.

El prototipus primer del flabiol ha estat testejat per nombrosos flabiolaires, i principalment consultat i analitzat amb Jordi Figaró, Rafel Mitjans, Marcel Sabaté i Ferran Miquel. El resultat obtingut amb l’instrument, ha sigut tramitat com a “patent de forma i procés” a través de la UPC.

L’ús de la producció en injecció de plàstic, aconsegueix establir un preu adequat a l'economia escolar, a la vegada que esdevé factible la producció de gran nombre d’unitats en temps molt reduïts, que permeten abastir els possibles nombres elevats d’usuaris de les escoles de primària. L’ús del material plàstic a més, optimitza l’estabilitat de l’instrument enfront els canvis higroscòpics propis de la fusta, més pronunciats en l’àmbit infantil, i alhora adequa la fragilitat enfront cops i caigudes a terra, usuals també en el mon infantil. El color blanc usat en la injecció de les primeres 2000 unitats respon a la idea renaixentista de “maqueta de guix”, amb la intenció de negar qualsevol imitació de material tradicionalment usat en la construcció de flabiols.